Patrimoni Neoclassicista

En el pas del segle XVIII al XIX, Europa va patir fortes agitacions: la Revolució Industrial, la Revolució Francesa i els moviments revolucionaris de 1820, 1830 i 1848. A més, Catalunya va topar amb un fet històric de primera magnitud: la guerra del Francès.

Retrocedint en el temps, el segle XVIII presenta al Principat un panorama més positiu malgrat els efectes de la guerra de Sucessió. La segona meitat del mateix va retornar el gust per l’Antiguitat i l’interés per les ruïnes. El Neoclassicisme condemnava l’art inmediatament anterior, és a dir, el Barroc i el Rococó. Assumeix l’art grecoromà i el Renaixement com a models d’equilibri, mesura i claredat, i es condemnen els excesos d’un art basat en la imaginació. Al luxe i l’exuberància del Barroc s’hi oposen l’austeritat i la severa sobrietat d’una estètica artística que estima la veritat i la natura per damunt de totes les altres coses. Podem definir el Neoclassicisme com un moviment estètic de base intel·lectual, expressió de la ideologia en imatges de la burgesia ascendent que critica els excessos i el virtuosisme de l'art immediatament precedent, i que es vol comprometre a fons amb la problemàtica del seu temps.

Els arquitectes neoclàssics saben que un nou ordre social exigeix un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes s'inscriuen en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat haurà de tenir, com l'antiga, els seus monuments; però l'arquitecte haurà de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es construeixen esglésies a manera de temples clàssics, però també escoles, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers i places. Els escultors i els pintors treballen per la ciutat: estàtues, ornaments i grans representacions històriques que serveixen d'exemple als ciutadans. A la Costa Daurada ho veiem reflexat en petites capelles o esglèsies de petits pobles de la demarcació: Calafell, Constante, Cunit, Falset, Gratallops, etc.