Patrimoni Barroc

Caracteritzat per un excés d'ornamentació i un enfarfegament que representa la decadència del Renaixement, l’estil barroc va predominar a Europa durant una bona part del segle XVII. Després del naixement del Barroc a Italia cap al 1600, no trigà a escampar-se per tota Europa com un art religiòs, com a manifestació del poder del monarca i com un art protestant i burgès d’esperit realista i de temàtica costumista. La visió optimista i idealista de la vida que tenia el Renaixement es va veure substituït per una visió pessimista i realista. L’intercanvi d’experiències va ser ràpid i freqüent gràcies als viatges dels artistes i a la circulació de les obres mitjançant el gravat.

A la Península Ibèrica la decadència econòmica iniciada a la mort de Felip II, el replegament i l’aïllament interns i la fidelitat a la contrareforma són factors que ajuden a entendre l’esclat especial del barroc castellà que recarregà les tècniques estilístiques i sintàctiques del vocabulari, la retòrica i la composició literàries. Les circumstàncies que comportaren l’aparició del barroc català foren semblants a les del castellà, però hi incidiren, a més, unes condicions històriques pròpies i una de les crisis més agudes que ha sofert mai la cultura del país.

De fet, les primeres manifestacions pròpiament barroques no es produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d’estètica rococó. En general, la influència dels principals temes i autors castellans (Luis de Góngora, Calderón de la Barca, Baltasar Gracián) es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre catalans, i també en la predicació, en els certàmens poètics de l’època i fins i tot en els gèneres populars.

A nivell patrimonial, l’arquitectura religiosa - principalment esglèsies - domina la construcció d’edificacions del període a la Costa Daurada; i es situen a un total de trenta-vuit poblacions: Alió, Falset, Ginestar, Gratallops, Puigpelat o Salomó són algunes d’elles.