Patrimoni Romà

A les darreries del segle III aC el territori de Catalunya es va veure involucrat en la Segona Guerra Púnica. El general romà Gneu Corneli Escipió va desembarcar a Empúries al final de l’estiu de l’any 218 aC i, después d’imposar-se als púnics en una primera batalla, instal·là a Tarraco (Tarragona) la primera plaça forta romana a Hispània. Acabada la guerra, Catalunya, va quedar anexionada política i militarment a la República Romana. Havia començat el complex procés històric que anomenem romanització, que va aportar l’assimilació política, social, cultural i lingüística de la població autòctona dins l’univers de la civilització romana.

Aquest procés, però, fou lent i no va impedir que durant tot el segle II aC les comunitats indígenas, malgrat haver-se d’adaptar a la nova situació, evolucionessin amb una certa autonomia, mantenint i desenvolupant els seus costums, les formes de vida i la cultura pròpies. És un període de transcisió, molt dinàmic, on continuïtat i canvi s’entrellacen. La instauració de l’Imperi i la pacificació definitiva de la península Ibèrica, aconseguida per August al final de les guerres càntabres, van afavorir l’inici d’una llarga fase de prosperitat, que aviat es va reflectir en la tendència de les ciutats a embellir els seus monuments i edificis públics.

Un dels exemples més espectaculars de les noves tendències monumentalitzadores el tenim precisament a Tàrraco, que a partir de l’època d’August va assumir el paper de capital de la renovada Provincia Hispania Tarraconensis i es va convertir en una de les ciutats més importants de l’Occident romà. En el curs d’un segle, el I dC, la ciutat es va transformar considerablement amb l’aplicació de successius programes constructius de gran envergadura, sens dubte promoguts des de Roma amb la clara voluntad de convertir la ciutat en un símbol de la mateixa autoritat imperial. Les muralles defensives, el cir, el teatre, l’amfiteatre, el forum provincial i el forum de la ciutat són algunes de les restes més destacades de la ciutat.

A partir del moment en que el cristianisme es va convertir en la religió hegemònica, en el segle IV dC, podem englobar una part important de la producció artística en el conjunt que anomenem art paleocristià. Un art que, partint de les mateixes formes i tipologies que l’art romà, es va anar omplint de funcionalitat i contingut ideològic propi, fins a constituir un univers simbòlic ben definit. Un monument de primer ordre és el mausoleu de Centelles de Constantí, prop de Tarragona, construït a mitjan segle IV.

Gràcies a la influència de la capital, la Costa Daurada ha heredat un important patrimoni romà extès a la resta de poblacions. A moltes ciutats es documenten petjades romanes traduides en forma d’arquitectura, escultura, mosaics i pintura; vessants que compleixen, sens dubte, les característiques utilitaristes i pràctiques del pensament romà.