Patrimoni Romànic

L’art romànic és el primer art que podem anomenar pròpiament català. És un art que va néixer arrapat als Pirineus, com els primers comtats catalans, i que acabà expandint-se i difuminant-se a l’entorn de les fronteres meridionals i ponentines de Catalunya. No oblidem que arran dels Pirineus, a finals del segle VIII, els sobirants francs organitzaren una Marca Hispànica o barrera entre el seu imperi i el món àrab; i que Lleida i Tortosa es conqueriren a mitjans del segle XII organitzant-se al llarg de les generacions següents. Entre aquests límits se situa, pràcticament, el romànic: des dels volts de l’any 1000 fins al final del segle XIII.

El romànic va intimament lligat a la formació i l’expansió de la Catalunya medieval, i per això la seva evolució està vinculada als esdeveniments històrics. En produir-se el canvi de mil·leni, tingué lloc l’allunyament del perill musulmà i, aviat, la subjecció dels regnes de taifes a la protecció dels comptes catalans. Les dinasties comtals es van enfortir entorn l’hegemonia del comtat de Barcelona i es van començar a perfilar els grans llinatges vescomtals i senyorials, que van voler emular els comtes en la construcció d’esglésies i monestirs, sovint com a panteons familiars. És també el moment en què s’aferma el sistema feudal i el país experimenta una bona etapa econòmica que va afavorir la circulació del diner d’or i, en conseqüència l’aixecament de nous edificis que adaptaven fòrmules i mètodes de construcció foranes.

Les principals influències del romànic català procedeixen de la Llombardia en l’arquitectura i de les escoles provençal i tolosana en l’escultura. Això no obstant, per les característiques que aquí va adoptar en l’ús i en la disposició de la pedra i de les obertures i en la coberta de grans superfícies amb volta, es pot parlar d’un romànic català, que es distingeix del d’altres regions veïnes. La pedra utilitzada és de petit tamany i poc pulida, amb grans espais coberts amb volta, poca ornamentació i tota la varietat de voltes de mig punt i d’aresta.

Tot el conjunt d’elements ornamentals i d’ús quotidià que complementava i guarnia els edificis tant religiosos com civils d’aquesta etapa, els podem admirar a la demarcació de la Costa Daurada. Castells, ponts, conjunts arquitectònics com la Cartoixa d’Escaladei i esglèsies plenament romàniques, repartides entre més de quaranta poblacions, són els testimonis històrics i arquitectònics de la influència europea que aquest territori va rebre i adoptar durant els segles XI i XIII.