Art Rupestre de l’Arc Mediterrani

Art Rupestre de l’Arc Mediterrani

L’any 1998, el comitè encarregat de valorar les candidatures que optaven a formar part de la llista dels béns patrimonials de la Humanitat adoptats per la Unesco, va acceptar l’entrada dels espais integrats dins la mostra d’art rupestre de l’arc mediterrani, pel fet de tractar-se del grup de pintures rupestres més contundent d’Europa que ofereix una imatge excepcional sobre la evolució de la cultura humana. Aquestes pintures tenen un important significat, ja que es van produir en una fase crítica del desenvolupament humà, a través del canvi climàtic i les posteriors transformacions socioeconòmiques del neolític, i són úniques en el seu estil i temàtica.

L'art rupestre de l'arc mediterrani de la Península Ibèrica inclou més de 750 jaciments de pintures que s’escampen per les comunitats autònomes de Catalunya, València, Aragó, Múrcia, Andalusia i Castella-La Manxa, malgrat que la major part de les mateixes s’ubiquen a la província valenciana de Castelló, on la presència de restes arqueològiques és més accentuada.

Pel que fa al patrimoni exclusivament català que pertany al conjunt de béns ja anomenats, cal anotar que són 60 els jaciments que es troben en abrics i coves poc profundes de les províncies de Barcelona, Lleida i Tarragona; i que 39 d’aquests s’ubiquen únicament a la demarcació de Tarragona - Costa Daurada. Aquí trobem les manifestacions d’Ulldecona, Montblanc i Tivissa, entre d’altres, considerades com les demostracions culturals més directes dels pobladors del llevant espanyol des del paleolític superior fins la protohistòria - a l’annex es presenta el llistat complet dels abrics i coves de la zona -.

Per tal de situar-nos dins la història cal retrocedir al període del 6.000 al 1.000 aC., època en la que l’home manifestava el seu art dins d’abrics rocosos ubicats al llarg de la zona limitada entre el Sistema Ibèric i les Penibètiques. Es tracta d’un art esquemàtic, de tintes planes i monocrom (vermell o negre) on es representen homes, animals i signes en escenes de caràcter narratiu i amb intenció de futur. Les pintures més antigues representen escenes naturalistes amb animals, homes i escenes de caça, mentre que les més modernes tenen un caràcter més simbòlic. Es tracta d’un art vital, ple d’inquietud i moviment, amb una perspectiva elemental i una ordenació de les figures segons esquemes previs.

L’especificatiu artístic d’aquesta zona respecte l’art rupestre mundial, és l’existència de l’art rupestre llevantí i la seva convivència amb altres tipus de pintures no naturalistes: l’art esquemàtic i l’art macroesquemàtic, amb estacions d’art paleolític. En molts casos els diferents estils comparteixen els mateixos abrics. L’art rupestre llevantí és una manifestació cultural única, representativa d’una societat prehistòrica postpaleolítica. Els conjunts es localitzen en abrics oberts, a l’aire lliure, i les seves representacions, de tipus naturalista, tenen com a característica essencial la reproducció d’escenes. En general són representacions de petita i mitjana escala amb tintes planes on, a més del vermell, predominen el blanc i el groc. Cronològicament pertanyen al epipaleolític final i els processos de noelitització del llevant peninsular.

Cal destacar que la fragilitat d’aquest art, tant pel que fa al suport com les pintures, suposa la clausura de molts dels jaciments, sense possibilitats de visita per part del públic general; ja que perilla la seva conservació o es troben en zones inaccessibles. De tots ells, i sempre realitzant una trucada prèvia als ajuntaments corresponents, només es poden visitar els següents jaciments: les coves del Ramat, del Cingle i del Pi a Tivissa, la del Feixet a El Perelló i els abrics d’Ermites I, II, IIIa, IIIb, IV o Cova Fosca, V, V exterior, VI, VII, VIII i X a Ulldecona.

Pel que fa a les restes d'Ulldecona, són tretze els abrics neolítics que contenen exemples d’art rupestre, que configuren la representació més important de Catalunya d'aquest art. El conjunt es localitza a la cinglera sud-est de la serra de Godall, i ens suggereixen diverses fases estilístiques que abasten des del més clàssic art llevantí fins a l'esquemàtic i el naturalista, passant per les figures estilitzades de gran dinamisme. El grup es podria incloure en un moment preceràmic - probablement uns 6000 o 5000 anys aC - pel que fa a les figures més antigues; mentre que les més recents serien ja de l'edat de bronze.